esperances amb parellaSóc puntual. Ell és allà, a la taula del fons. Entre les mans, la secció de cultura del diari d’avui. El seu aspecte és semblant al de la foto, encara que el seu posat el delata. Amb un front ample i celles gruixudes rumia atentament alguna cosa, lluny d’aquell bar i les noticies fugisseres. El seu cabell, ja platejat, mostra una experiència colpidora i poderosa. Davant seu, una cervesa gelada.
Quan em veu somriu amb un somriure franc i encoratjador. Això promet, penso. Llavors, els meus pensaments comencen a enfilar-se, tot i esperant que algú m’acompanyi a la seva taula.

    

   Comencem a parlar, sobretot, de per quina raó ens hem volgut conèixer; després, de la vida, del món, de nosaltres; és a dir, de tots dos i el nostre passat. És divertit. De fet, els nostres camins no han estat gaire diferents. Solters, acostumats a la soledat, intensos, inquiets, curiosos… Tot això ens acosta i ens transmet confiança i familiaritat. Després de la primera trobada ens veiem sovint; comprem llibres, anem a patinar, al cinema subtitulat, o a alguna platja poc sorollosa. Cada cop el sento més a prop. Així veig que no és gaire difícil, és un company amb qui fer les coses que m’agraden i que sempre he fet en solitud. La seva proximitat és excitant i temible alhora, però l’espai que he anat fortificant durant temps al meu voltant, va desapareixent sense soroll.

     El temps passa tranquil i amb tendresa. Comencem a estimar-nos sense pressa, com aquells dies encara càlids de tardor, plens de colors rogencs i d’escalfor tardana. De mica a mica jo també aprenc a somriure, ell em porta de la mà de noves sensacions, de dolça serenor compartida. I ara entro de ple a un món que és desconegut per a mi, i ja no cal dir res perquè entén el meu gest amb la mirada. Sovint em renya, quan la meva amiga angoixa em porta a un altre lloc, lluny. Quan encara vull que tot sigui difícil i no permeto que m’acariciï les galtes, ni que em porti l’esmorzar al llit perquè després… Llavors em parla amb mandra, em torna a dir que els dies són de totes les maneres; n’hi ha que s’esmorza al llit, n’hi ha que has de sortir corrent perquè algú et necessita, o perquè la feina t’arrossega a alguna altra banda. Però aquest dia no, ara és per estar junts, per gaudir de les tendreses i el desig ocult. La seva veu em convenç i m’afalaga. Per això la intimitat ja no m’espanta, sap com dur-me per camins febrils sense pors anticipades. La seva tranquil·litat sempre em transporta, em complau i també m’escolta. Només em demana que sàpiga estimar-lo. Que comparteixi part del meu món amb ell, que ens enfadem amb baralles feridores, per després fer les paus al llit com joves amants sense innocència.

     I ara que compartim una vida, sap fer que cada dia sigui més dolç i suportable. Jo creia que això no era possible, però ell també té dies que no parla. A vegades, amb la seva mirada trista, em diu que algun pensament obscur planeja com una espessa boira de malenconia. Provo d’entendre’l i d’oferir-li el meu recolzament. Sóc aquí, li dic, si vols que en parlem. Ell amaga un somriure forçat i s’acosta cap els rosés que repten mur enllà. El seu petit jardí terrassenc l’acotxa i el fa feliç. Li deixo el seu espai, com ell sap respectar el meu humor canviant i desconegut. Tots dos som lluitadors en el camí de trobar-nos, volem que la vida ens doni més; més felicitat, més coneixement, més saviesa… Sé que això fa que no tot sigui fàcil, que les paraules no dites acabin en una melangia soterrada. Però també sé que la seva companyia omple el meu esperit de felicitat retrobada.

 Així, conforme els anys passen, ens asserenem, perquè el temps ens enforteix i és amic nostre. Encara m’estima, i vol fer-se més vell al meu costat. Diu que les meves rareses el fan sentir viu, que l’empenyen a buscar-se a sí mateix. Serà un compliment? Jo també he aprés a estimar-lo. Em reconforta la seva serenitat sempre present; sovint, mentre arregla els rosés de la terrassa, va a comprar el diari, o pren una cervesa gelada.

  De sobte, una veu cridanera em fan tornar del meu embadaliment.

  -Perdoni senyor. ¿Vol alguna taula o està esperant a algú?

  -No gràcies. Ja l’he trobat. Algú m’està esperant a la taula del fons.

DANNA SANS


DannaSans

Mi deseo es ayudar a quien lo desee a ver los potenciales más ocultos. Descubrir terrenos inexplorados propios, libres de lo que se espera de uno mismo, para encontrar de forma clara el camino más acorde a la propia felicidad. A través del Mapa Astral personalizado, y a las cartas del Tarot.

1 comentario

M.Angels Del Rio Torné · 22/06/2013 a las 01:20

m'ha encantat !!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.